Fórmula Samantha. Mis secretos para llegar a todo y exprimir la vida al máximo.

Samantha Vallejo-Nágera.

Ed. Conecta.

  Samantha Vallejo-Nágera  fundó el Catering Samantha de España hace ya más de veinte años,de manera que su trayectoria como empresaria no es en absoluto nada reciente, aunque la fama le ha llegado debido a su trabajo en el programa de televisión Masterchef, donde ejerce como jurado.

Esta mujer que practica deporte a diario heredó de su padre el gusto por la buena comida y de su madre,su afán por organizar comidas, veladas, reuniones....y cuidar en ellas todos los detalles.

 

  Tras haberse formado en restaurantes como el de Arzak y más tarde en la escuela de Paul Bocuse en Nueva York,donde se abrió paso con su paellas a domicilio, es madre de cuatro hijos. Como podréis suponer algún secreto debe tener que le permita llegar a todo y aún así tener tiempo para dedicarse a ella misma, a organizar reuniones con sus amigos y que con todo le siga quedando tiempo libre del que disfrutar al aire libre. Entre los muchos consejos que se pueden encontrar en este libro figuran temas como la organización, cuando uno es organizado, metódico y capaz de sincronizar, coordinar y dirigir sus actividades partiendo de la base de ser responsables y ordenados, todo lo demás llega solo, todo fluye y resulta más fácil. Premisas como huir de la monotonía y del aburrimiento en cualquier actividad o aspecto de nuestra vida es también una garantía de éxito.
Os resultará interesante su manera de resumir todo en cinco puntos imprescindibles que son aplicables a todo lo que debáis hacer a lo largo del día, entre ellas la actitud con la que se afronta la vida. 

 

Tempus fugit.

  Qué el tiempo pasa deprisa es algo que debemos reconocer todos. A veces nos basta con menos de las 24 horas que tiene el día pero otras, sentimos que con un solo día no nos va a alcanzar el tiempo para todas las cosas que deberíamos hacer. De ahí nuestra sorpresa y a veces, incluso admiración por aquellas personas que saben sacar el máximo partido al tiempo y dejar todo listo sin que nada se escape a su control de manera que puede que incluso les quede tiempo libre para relajarse.
  Y es que cuando no sacrificamos nuestro tiempo de ocio por alguna otra cosa, lo que sacrificamos son las comidas y acabamos comiendo cualquier cosa ya sea porque no hemos tenido tiempo suficiente para llenar nuestras neveras, o porque por horario o comodidad comemos fuera,... También los hay que se quejan de llevar una vida demasiado sedentaria, de casa al trabajo y del trabajo a casa dicen la mayoría de los que, por falta de tiempo no hacen ningún tipo de ejercicio físico. 
Y cómo no! llegamos a casa cansados, agotados y nuestros maridos, esposas, hijos....se resienten debido al poco tiempo que les dedicamos. El secreto? Una buena organización para que nada quede descuidado, ni siquiera, los posibles imprevistos. 

  

Guerra Y Paz. (Voina i Mir). Lev Tolstói. Versió inèdita. 

Traducció a mans de la Gala Arias Rubio.

 Ed. Random House Mondaroi. Grandes clásicos.

Lev Tolstói.

Lev Nikolàievitx Tolstoi va néixer l'any 1828 a Iàsnaia Poliana, Rússia i ben aviat va quedar orfe, als 9 anys. Fill d'un terratinent de la vella noblesa russa, va quedar en mans de tutors d'origen francès i alemany fins al moment en que va entrar a la Universitat de Kazan. Havia rebut una educació molt acurada, que en el seu cas era la pròpia tenint en compte el seu origen privilegiat. A la Universitat de Kazan hi va estudiar Dret i turc perquè la seva aspiració era exercir de diplomàtic. Però no va acabar els estudis i segons deien els seus professors era perquè no volia ni podia aprendre. Anys més tard a cavall entre Moscou i Sant Petersburg, però després de contreure grans deutes de joc, va anar amb els seus germans cap al Caucas i va ser allà on es va unir a l'exèrcit. Fou en aquella època quan va començar a dedicar-se a la literatura, a escriure literatura. Posteriorment va viatjar a Europa fugint de la repressió política que hi havia en aquells moments a Rússia. Un cop a Europa va tenir una de les experiències més traumàtiques de la seva vida en presenciar una execució pública a París. Tot això el va fer evolucionar a nivell literari i també polític. Fou també allà on va conèixer entre d'altres a Victor Hugo. En la seva tornada a Rússia va crear escoles però les seves idees educatives van tenir molt poca durada degut al règim tzarista. Casat amb una dona setze anys més jove que ell i a qui va fer saber de les seves relacions sexuals amb els servents tot just abans de casar-se, va tenir tretze fills, malgrat que cinc van morir quan encara eren infants,la seva relació estava des del principi i degut a aquestes relacions que ell havia revelat, marcada per la manca de passió i la insensibilitat emocional.

Va ser just durant els seus primers anys de matrimoni quan Tolstoi va començar a escriure "Guerra y Paz" i l'obra quedà acabada l'any 1869. Va trigar molts anys en escriure-la, perquè el que va fer va ser anar fent aproximacions fins a arribar a l'obra tal i com la coneixem. Hi ha diverses versions manuscrites i les primeres edicions van passar per un procés acurat de correcció. Així és com ens ha arribat aquest gran clàssic de la literatura universal, una novel·la realista cabdal de la literatura del segle XIX, una reproducció històrica i èpica de com era l'aristocràcia russa en el marc de les guerres napoleòniques representada a través d'uns personatges terriblement humans.

El que més em va cridar l'atenció? Doncs va ser com agafant com a referència dues famílies vaig poder fer un retrat diferent del que va suposar tota la campanya de Napoleó contra Rússia. Aquestes famílies, els Bolkonski i els Rostov, per a mi eren com uns actors que tenien com a tasca posar en escena com la noblesa russa va iniciar un procés de desaparició, és a dir, que les guerres napoleòniques i com a marc Austerliz, Borondino i no ens oblidem tampoc de l'incendi de Moscou, van ser el detonant cap a la desaparició del seu món de luxe i privilegis al que estaven acostumats. Els morts, els ferits i els impedits que deixa una guerra és quelcom al que per desgràcia sembla que ens hi estem acostumant, el recompte que deixen les guerres acostuma a ser aquest,però les guerres no només ens deixen això, ens deixen canvis ja sigui de mentalitat, de pensament, econòmics i també socials, i clarament els que estan menys acostumats a passar misèries com en aquest cas, es senten els més perjudicats per haver de sotmetre's a canvis pels que no estan preparats.

Grandes Clásicos 
Mondadori.

El elixir de la inmortalidad. ( UdØdelighetens Elixir). Gabi Gleichmann.

Traducció del noruec de Cristina Baggethun.

Ed. Anagrama.

Gabi Gleichmann.

Nascut a Budapest (Hongria) l'any 1954,Gabi Gleichmann es va traslladar de molt jovenet a Suècia on temps després,perquè aleshores tenia 10 anys,va estudiar filosofia i literatura. També va ser allà on va treballar com a periodista i on va ésser president del PEN Club Internacional. Però on es convertí en un important intel·lectual va ser a Oslo,lloc on es va instal·lar l'any 1998. Va ser a Oslo on ell va exercir com a escriptor, com a crític literari i també com a editor. L'elixir de la immortalitat, va suposar la seva estrena en el món literari i va ser per la porta gran ja que,abans d'ésser publicada a Noruega, aquesta obra tenia ja els seus drets venuts en 10 països, i entre ells els Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Espanya i Hongria. 

Tot comença amb un home que està agonitzant a Oslo som a l'any 1999. L'Ari,és aquest home, ell és l'últim membre que queda de la família Spinoza, perquè no ha tingut fills i tota la història de la seva família desapareixerà a la seva mort si no hi fa alguna cosa. Així el que fa és deixar per escrit tota la seva història familiar tal i com el seu oncle avi li havia explicat quan era un marrec i ho fa en forma de relats. Tots els misteris d'aquesta família comencen a Lisboa al segle XII i també els seus destins, com en el cas dels primogènits que no només eren els encarregats de guardar el secret de la fabricació de l'elixir,sinó que també havien tingut unes morts sobtades i unes vides enrevessades, i també els caracteritzaven unes narius desproporcionades.

Un llibre que no té res a veure amb cap novel·la contemporània, una obra plena d'ingeni que recorre vuit segles d'història a la perfecció, amb moltíssim sentit de l'humor i, sense deixar-se cap període important. L'argument ens fa un viatge pel Segle de les Llums, la Revolució Francesa, la Segona Guerra Mundial, l'Holocaust, el Comunisme i l'Inquisició. Tot anirà prenent forma mitjançant contes, idees religioses, i tota mena de gèneres narratius per explicar-nos el destí de les diferents generacions de la família Spinoza. Trobareu personatges com Voltaire i també fets com la partida d'escacs de Hitler amb Stalin, fins i tot Freud, tots tenen cabuda dins d'aquest recorregut per la història d'aquesta família on les proporcions del seus nassos són ja el primer element de burla dirigida a sí mateixos, com també ho són les anècdotes que se'ns expliquen que òbviament també tenen la seva gran part de novel·la fantàstica.

Anagrama.

Franz Kafka (3 de juliol del 1883 - 3 de juny del 1924).

Tal dia com avui de l'any 1924 morí a Àustria, Franz Kafka a l'edat de 40 anys. Aquest escriptor modernista i existencialista ens deixà algunes de les obres més influents de la literatura universal del segle XX, entre elles, "La metamorfosi"(1915),que avui dia encara és de lectura obligatòria per a molts estudiants.

El amante de lady Chatterley. ( Lady Chatterley's Lover). D.H.Lawrence. 

Pròleg de Belén Gopegui. 

Traducció de Andrés Bosch.

Ed. Debolsillo.

D. H. Lawrence.

Nascut l'11 de setembre de l'any 1885 a Eastwood, Nottinghamshire, i procedent d'una família treballadora, proletària, d'un nord d'Anglaterra endarrerit industrialment. El seu pare treballava en una mina de carbó, mentre que la seva mare feia de professora en una escola. Aquesta és una de les coses que el van fer, ja d'entrada diferent a la resta dels escriptors de la seva època. Un altre tret que el va fer diferent a la gran majoria va ser el fet d'escriure amb una ortografia que, no corresponia a l'estàndard de la classe obrera de la que ell provenia i això xocava amb la representació de la llengua parlada de la que ell feia ús tant en vers com en prosa. Aquest escriptor anglès ens va deixar un ampli recorregut en quan a tipus d'obres que escrivia, així doncs trobem que va escriure: novel·les, contes, poemes, obres de teatre, assaigs, llibres de viatge, de pintures, traduccions i també de crítica literària. Val a dir que en el moment de la seva mort no era massa ben vist, segons l'opinió pública Lawrence era un pornògraf i no algú que sempre havia preservat la seva integritat artística i també la seva serietat moral. Ara, amb el temps, la seva imatge ha anat canviant i se'l considera un pensador visionari, gran representant del modernisme pel que fa a la literatura anglesa. 

Aquesta és la història d'una dona casada de la classe alta anglesa i la seva relació amb un home de condició social molt inferior a la d'ella. Això no tindria cap repercussió segurament sinó fos perquè aquesta novel·la fou censurada l'any 1928. El motiu de la prohibició fou que en aquella època aquesta novel·la, que ara és vista com una història de passió entre els dos protagonistes, en el seu moment atemptava contra la moral d'una societat en la que una dona havia de mantenir el seu lloc dins d'un determinat estament social i no només això, per altra banda les escenes que es descriuen també eren un atac contra tot aquest hermetisme al voltant del que es considerava la intimitat entre un home i una dona, en la que no hi havia lloc per parlar-ne, ni escriure'n, ni res de res, era un tema " tabú " del que tothom guardava el secret per a sí mateix del que feia o deixava de fer. De manera que l'obra va ser prohibida i anys més tard sotmesa fins i tot a judici abans de poder-se publicar, i no va ser fins el 1993 quan la versió íntegra de la novel·la finalment fou publicada. Així doncs, no és una història entre un home i una dona qualsevol, sinó que posa damunt la taula els desitjos més ocults fins a aquell moment de l'ànima humana.

És una novel·la preciosa, que tot i que l'autor fos titllat de pornogràfic, a mi em sembla que no en té res, i ho dic sobretot per l'època en la que ens trobem ara on les noves generacions ja estan d'anada i de tornada de tot el que aquí puguin llegir, o si més no s'ho pensen en molts casos. A mi personalment em va costar moltíssim al principi, era com un repte per a mi, perquè també he estat educada sota la base de que tot això s'ha de mantenir en secret i que si no ho feies, passaves a ser una desvergonyida o quelcom pitjor, i també perquè per circumstàncies, afortunadament superades, aquest tipus d'educació rebuda es va veure molt més reforçat i això va fer que a l'inici sentís vergonya de que em poguessin veure llegint aquesta novel·la. Però per sort llegir fa que les persones obrim la ment i deixem així que el pensament evolucioni i descartem així idees preconcebudes i també equivocades que ens varen inculcar. El cas és que, si em preguntessin ara temps després ja d'haver-la llegit, diria i sense cap dubte que no té res de vulgar, ni groller, ni brut, tot el contrari, la novel·la ens fa un retrat molt explícit de moltes de les trobades entre els dos protagonistes, però ho fa a voltes des de la tendresa, a voltes des de la passió i ens converteix en testimonis del que és senzillament una atracció entre un home i una dona i com s'abandonen als seus desitjos, als seus impulsos sexuals.

Debolsillo.

Cómo ser mujer. (How To Be a Woman). Caitlin Moran. 

Traducció de Marta Salís.  

Ed. Anagrama.

Caitlin Moran.

 
La Caitlin Moran és una periodista anglesa, però no acaba aquí, és també escriptora i columnista  nascuda a Brighton el 5 d'abril de 1975. Treballant a The Times, les seves columnes iròniques, crítiques i autobiogràfiques han fet que fos coneguda. Ha rebut premis diversos com el guanyat l'any 2010 el Premi de la Premsa Britànica a la millor columnista  de l'any, i l'any següent el de millor crítica i entrevistadora. Tot i que va començar a escriure als 15 anys, ha estat aquest, el seu segon llibre, el que ha suposat el més gran èxit en els darrers anys en llengua anglesa. Aquesta obra l'ha fet guanyar el guardó com a llibre de l'any en els Galaxy National Book Awards, i se n'han venut més de mig milió d'exemplars. I sembla ser que tard o d'hora en veure'm una adaptació cinematogràfica.


Tot comença el dia que ella fa els tretze anys, el 5 d'abril de 1988,la seva mare li està preparant una festa d'aniversari, però fins a aquell moment el dia no està sent el millor dels dies. L'han perseguit uns vàndals i després de córrer per fugir-ne ha acabat plorant agafada a la seva gossa, a la que considera la seva única amiga, però també una gossa estúpida degut a un problema psicològic que no és altre que la por que té a un munt de coses i que li ha impedit ser un gos policia. A partir d'aquí ens fa tot un relat de la seva vida en les diferents etapes i com ho veu ella des del punt de vista d'una dona, és a dir, com el fet de ser la gran de cinc germans i noia ha marcat la seva relació amb els canvis que ha experimentat el seu cos, el dilema amb el menjar, que per a les dones és crucial si el que es desitja és tenir un cos bonic, i clar està també de les seves relacions amb els homes, la seva sexualitat, l'avortament i la maternitat i de les feines, ja siguin dins o bé fora de casa. Fa també un repàs per la música en aquestes etapes per les que va passant i de les quals només n'he esmentat algunes perquè és molt millor anar-les recordant a mida que es va llegint el llibre.

Si el que busques és passar una bona estona rient de veritat, aquest és el teu llibre, no és un llibre profund i per pensar i meditar, no ho aconseguiràs amb aquest llibre, però evocaràs records des de la franquesa i la ironia que suposa fer-se gran, això sí amb un sentit de l'humor eloqüent i sarcàstic. Has pensat mai en quin horror això d'haver-te de depilar? per no parlar de com mentre la teva mare estava tota feliç perquè ja eres dona, tu et senties com si t'haguessin fet la pitjor jugada de la teva vida, doncs aquestes són algunes de les situacions que et trobaràs en aquesta novel·la i contràriament al que vas fer en aquell moment, ara riuràs de com una cosa tant seria com la condició femenina és posada per escrit d'una manera tant oberta, sincera i a la vegada amb un toc de provocació, perquè no podem perdre de vista la posició feminista des del que l'autora ens parla al llarg de tot el relat i que és tant important que tinguem present mentre llegim.

Anagrama.

La montaña mágica. (Der Zauberberg). Thomas Mann.

Nova traducció al castellà feta per la Isabel García Adánez.

Ed. Edhasa.

Thomas Mann.

Thomas Mann va néixer el 6 de juny de 1875. El seu pare era el propietari d’una companyia dedicada al comerç de cereals i més tard es convertí en senador de l’estat. La seva dona, nascuda a Brasil, havia rebut una educació catòlica i provenia també d’una família de comerciants. Escrivia des de ben jove, seguint els passos del seu germà gran, però allò que escrivia en els seus anys de joventut, ell es considerava a sí mateix com a un” poeta líric-dramàtic” i no com a un narrador. Composava poesia i algunes obres de teatre, que va acabar per destruir i és per això que no hi ha massa cosa conservada de la seva joventut. És un dels escriptors europeus més importants de la seva generació, degut a la seva preocupació per analitzar amb esperit crític com estava l’ànima europea i alemanya durant la primera meitat del segle XX. Entre els autors als que fa referència trobem noms com: Goethe, Freud, Nietzsche i el mateix Schopenhauer. Premi Nobel de literatura l’any 1929. Va morir a Zúrich, Suïssa, el 12 d’agost de 1955.

Amb la intenció d’acompanyar al seu cosí malalt que està en un sanatori suís, un estudiant d’enginyeria, en Hans Castorp fa un viatge fins a Davos Platz, aquest viatge i estada que en un principi ha de tenir una durada de tres setmanes, acaba allargant-se i es converteix en set anys. Al llarg de tot aquest temps el protagonista contraposa la medicina al que ell pensa de la fisiologia humana. Però no només això, allà establirà relació amb tot un seguit de personatges que tenen la seva particular manera de ser i com no podia ser d’altra manera tenint en compte la època en la que transcorre l’acció, doncs també cadascun d’ells té la seva particular ideologia política. Així és com podem veure com l’autor fa tot un recorregut per la civilització europea contemporània. Estem parlant doncs d’un retrat de l’Europa de principis del segle XX, un moment ple de contradiccions que no només tenien lloc en l’àmbit social.

He vist, escoltat i llegit tota mena d'opinions sobre aquesta obra d'en Thomas Mann, i el cert és que n'hi ha per tots els gustos. He vist cares de sorpresa quan he dit que me l'havia llegit, com si fos una mena de missió impossible per qui m'escoltava, perquè segons sembla no hi ha manera de saber de què parla el llibre i què ens explica. També hi ha qui diu que és un autèntic pal, que és un rotllo infumable, que si no n'hi ha prou amb el tedi que suposa provar de llegir-se'l, resulta que no pot tenir més pàgines ( més de 1000).
Però la veritat és que a mi em va encantar i que no vaig trigar més que a vora dues setmanes en llegir aquesta magnífica obra. Sí, magnífica, així ho vaig sentir, potser perquè no m'agraden massa les obres que no em fan pensar, potser perquè aquesta em va fer pensar molt o perquè tenia la sensació que era només meva, que no la podría compartir amb ningú, i ara explico el perquè. Per norma un llegeix i pot compartir amb els altres en quin moment de la trama es troba, i no és que aquí no sigui possible fer-ho, però per sobre, un pot dir en quin punt es troben els personatges, sí, però no pot dir en quin punt es troba un mateix, no pot resumir el que ha llegit perquè passa per la pròpia visió personal, una visió interior, una manera de sentir i d'interpretar el que estàs llegint, i això passa per posar-hi tots els sentits, perquè paràgraf rere paràgraf convida a parar-se un moment pensar, busca la teva pròpia opinió a partir del que has après i en molts moment tornar a rellegir perquè creus, i no t'equivoques, que estàs passant per alt quelcom important amagat rere d'una conversa o una situació que aparentment és una futesa. Per a mi aquest és el secret que fa que molta gent pensi que és un " tostón", que les grans obres ho són per una raó, i és que ens conviden a la reflexió constant per poder-les entendre, i no només uns personatges dins d'una trama.

Edhasa.

La mujer justa. (Igazi y Judith). Sándor Márai.

Traducció de l'hongarès: Agnes Csomos.

Ed. Letras de bolsillo.

Sándor Márai.

Sándor Márai va néixer l'any 1900 a Kassa, Hongria, el que ara pertany a Eslovàquia, i el seu nom és en realitat Sándor Grosschmied de Mára. De jove va viatjar i viure a llocs com Frankfurt, Berlín, París i es va arribar a plantejar escriure en alemany, però finalment va ser en la seva llengua materna, l'hongarès, i l'any 1928 es va instal·lar a Budapest. Fou el primer en escriure articles de crítica a propòsit de les obres de Kafka. Conegut pel seu estil literari sense guarniments, clar i realista, fou molt criticat després de la guerra perquè se'l considerava un "autor-burgès" i això durant el règim comunista va ocasionar-li l'exili l'any 1948. Passant per Itàlia, va ser als Estats Units on finalment es va instal·lar. I fins la caiguda del mur, no va tornar a veure editades les seves obres al seu país natal.

Va escriure novel·les, teatre, poemes i diaris íntims i de manera clandestina va fer arribar les seves obres a Hongria, fins que amb la caiguda del mur, fou reconegut al món sencer. Però això ell ja no ho va veure perquè la mort de la seva dona el va abocar a l'aïllament i l'any 1989, abans de que tingués lloc la caiguda del mur, es va suïcidar. El seu èxit va començar per França i s'ha estès a altres països.

Tot comença en un lloc públic, una cafeteria, allà dues dones xerren i s'expliquen les seves coses, són amigues, es tenen confiança i així és com una li acaba confiant a l'altre que, un dia de manera fortuïta havia descobert que el seu marit no li pertanyia, perquè tot ell es consumia per un amor secret i que per més que havia fet per reconquistar-lo, doncs no ho havia aconseguit. No gaire lluny d'allà, el seu marit també s'hauria sincerat anys després amb un amic dient-li una nit que, havia perdut per sempre a la dona que havia desitjat durant anys i amb la que fins i tot s'havia casat, un cop havia deixat a la seva primera esposa. I no acaba aquí, apareix un tercer personatge, és una dona, una dona que també es confesa però al seu amant, ho fa una matinada, i el que li relata és com una vegada havia estat casada amb un home que era ric, ella que era humil de naixement, però que no havia funcionat, el motiu? Doncs que no van poder fer front a sentiments com la venjança, quan el matrimoni està ple de ressentiments.

Crec que és un dels llibres que m'ha fet emocionar des del fons del cor, en el fons la part poeta de Sándor Márai està en cada pàgina d'aquest llibre, és l'arma que fa servir l'autor per apuntar-nos directament al cor, impossible doncs no emocionar-se, perquè posa a prova allò que qui més qui menys intenta mantenir callat dins l'ànima, però Sándor aconsegueix que ho traiem fora, fa brollar els nostres sentiments més ocults de manera realista i també esqueixant-nos l'ànima. Sentiments com l'amor i la soledat, el sexe i el desig, l'amistat i la gelosia i també la mort fan de nosaltres uns éssers sense voluntat, sotmesos a la voluntat d'una utopia, quelcom que tots desitgem aconseguir però, que en realitat no existeix i ens conformem amb petites traces d'això, tot i que en realitat pensem equivocadament que ho hem aconseguit, la felicitat, tots la perseguim i hi ha dies que creiem haver-la aconseguit, però en realitat no és així, hi ha dies en que tot ens surt bé o en els que aconseguim allò que més desitjàvem, però és realment això la felicitat? no, no ho és. En aquesta història, la Marika, en Peter i la Judith expliquen la seva història, la història de la seva relació, una relació que ha fet fallida en el cas de tots tres, però totes tres històries són explicades des del fons del cor de qui l'explica, per moments històries crues, per moments tristes, carregades d'esperança i també d'il·lusió, tots ells moguts pel cor, per la passió, pel desig i arrossegats com autèntics titelles.

Letras de bolsillo.