dilluns, 2 de maig del 2016


La montaña mágica. (Der Zauberberg). Thomas Mann.

Nova traducció al castellà feta per la Isabel García Adánez.

Ed. Edhasa.


Thomas Mann.



Thomas Mann va néixer el 6 de juny de 1875. El seu pare era el propietari d’una companyia dedicada al comerç de cereals i més tard es convertí en senador de l’estat. La seva dona, nascuda a Brasil, havia rebut una educació catòlica i provenia també d’una família de comerciants. Escrivia des de ben jove, seguint els passos del seu germà gran, però allò que escrivia en els seus anys de joventut, ell es considerava a sí mateix com a un” poeta líric-dramàtic” i no com a un narrador. Composava poesia i algunes obres de teatre, que va acabar per destruir i és per això que no hi ha massa cosa conservada de la seva joventut. És un dels escriptors europeus més importants de la seva generació, degut a la seva preocupació per analitzar amb esperit crític com estava l’ànima europea i alemanya durant la primera meitat del segle XX. Entre els autors als que fa referència trobem noms com: Goethe, Freud, Nietzsche i el mateix Schopenhauer. Premi Nobel de literatura l’any 1929. Va morir a Zúrich, Suïssa, el 12 d’agost de 1955.



Amb la intenció d’acompanyar al seu cosí malalt que està en un sanatori suís, un estudiant d’enginyeria, en Hans Castorp fa un viatge fins a Davos Platz, aquest viatge i estada que en un principi ha de tenir una durada de tres setmanes, acaba allargant-se i es converteix en set anys. Al llarg de tot aquest temps el protagonista contraposa la medicina al que ell pensa de la fisiologia humana. Però no només això, allà establirà relació amb tot un seguit de personatges que tenen la seva particular manera de ser i com no podia ser d’altra manera tenint en compte la època en la que transcorre l’acció, doncs també cadascun d’ells té la seva particular ideologia política. Així és com podem veure com l’autor fa tot un recorregut per la civilització europea contemporània. Estem parlant doncs d’un retrat de l’Europa de principis del segle XX, un moment ple de contradiccions que no només tenien lloc en l’àmbit social.

He vist, escoltat i llegit tota mena d'opinions sobre aquesta obra d'en Thomas Mann, i el cert és que n'hi ha per tots els gustos. He vist cares de sorpresa quan he dit que me l'havia llegit, com si fos una mena de missió impossible per qui m'escoltava, perquè segons sembla no hi ha manera de saber de què parla el llibre i què ens explica. També hi ha qui diu que és un autèntic pal, que és un rotllo infumable, que si no n'hi ha prou amb el tedi que suposa provar de llegir-se'l, resulta que no pot tenir més pàgines ( més de 1000).
Però la veritat és que a mi em va encantar i que no vaig trigar més que a vora dues setmanes en llegir aquesta magnífica obra. Sí, magnífica, així ho vaig sentir, potser perquè no m'agraden massa les obres que no em fan pensar, potser perquè aquesta em va fer pensar molt o perquè tenia la sensació que era només meva, que no la podría compartir amb ningú, i ara explico el perquè. Per norma un llegeix i pot compartir amb els altres en quin moment de la trama es troba, i no és que aquí no sigui possible fer-ho, però per sobre, un pot dir en quin punt es troben els personatges, sí, però no pot dir en quin punt es troba un mateix, no pot resumir el que ha llegit perquè passa per la pròpia visió personal, una visió interior, una manera de sentir i d'interpretar el que estàs llegint, i això passa per posar-hi tots els sentits, perquè paràgraf rere paràgraf convida a parar-se un moment pensar, busca la teva pròpia opinió a partir del que has après i en molts moment tornar a rellegir perquè creus, i no t'equivoques, que estàs passant per alt quelcom important amagat rere d'una conversa o una situació que aparentment és una futesa. Per a mi aquest és el secret que fa que molta gent pensi que és un " tostón", que les grans obres ho són per una raó, i és que ens conviden a la reflexió constant per poder-les entendre, i no només uns personatges dins d'una trama.


Edhasa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada