dilluns, 4 de juliol de 2016



Guerra Y Paz. (Voina i Mir). Lev Tolstói. Versió inèdita. 

Traducció a mans de la Gala Arias Rubio.

 Ed. Random House Mondaroi. Grandes clásicos.



Lev Tolstói.
Lev Nikolàievitx Tolstoi va néixer l'any 1828 a Iàsnaia Poliana, Rússia i ben aviat va quedar orfe, als 9 anys. Fill d'un terratinent de la vella noblesa russa, va quedar en mans de tutors d'origen francès i alemany fins al moment en que va entrar a la Universitat de Kazan. Havia rebut una educació molt acurada, que en el seu cas era la pròpia tenint en compte el seu origen privilegiat. A la Universitat de Kazan hi va estudiar Dret i turc perquè la seva aspiració era exercir de diplomàtic. Però no va acabar els estudis i segons deien els seus professors era perquè no volia ni podia aprendre. Anys més tard a cavall entre Moscou i Sant Petersburg, però després de contreure grans deutes de joc, va anar amb els seus germans cap al Caucas i va ser allà on es va unir a l'exèrcit. Fou en aquella època quan va començar a dedicar-se a la literatura, a escriure literatura. Posteriorment va viatjar a Europa fugint de la repressió política que hi havia en aquells moments a Rússia. Un cop a Europa va tenir una de les experiències més traumàtiques de la seva vida en presenciar una execució pública a París. Tot això el va fer evolucionar a nivell literari i també polític. Fou també allà on va conèixer entre d'altres a Victor Hugo. En la seva tornada a Rússia va crear escoles però les seves idees educatives van tenir molt poca durada degut al règim tzarista. Casat amb una dona setze anys més jove que ell i a qui va fer saber de les seves relacions sexuals amb els servents tot just abans de casar-se, va tenir tretze fills, malgrat que cinc van morir quan encara eren infants,la seva relació estava des del principi i degut a aquestes relacions que ell havia revelat, marcada per la manca de passió i la insensibilitat emocional.



Va ser just durant els seus primers anys de matrimoni quan Tolstoi va començar a escriure "Guerra y Paz" i l'obra quedà acabada l'any 1869. Va trigar molts anys en escriure-la, perquè el que va fer va ser anar fent aproximacions fins a arribar a l'obra tal i com la coneixem. Hi ha diverses versions manuscrites i les primeres edicions van passar per un procés acurat de correcció. Així és com ens ha arribat aquest gran clàssic de la literatura universal, una novel·la realista cabdal de la literatura del segle XIX, una reproducció històrica i èpica de com era l'aristocràcia russa en el marc de les guerres napoleòniques representada a través d'uns personatges terriblement humans.


El que més em va cridar l'atenció? Doncs va ser com agafant com a referència dues famílies vaig poder fer un retrat diferent del que va suposar tota la campanya de Napoleó contra Rússia. Aquestes famílies, els Bolkonski i els Rostov, per a mi eren com uns actors que tenien com a tasca posar en escena com la noblesa russa va iniciar un pros de desaparició, és a dir, que les guerres napoleòniques i com a marc Austerliz, Borondino i no ens oblidem tampoc de l'incendi de Moscou, van ser el detonant cap a la desaparició del seu món de luxe i privilegis al que estaven acostumats. Els morts, els ferits i els impedits que deixa una guerra és quelcom al que per desgràcia sembla que ens hi estem acostumant, el recompte que deixen les guerres acostuma a ser aquest,però les guerres no només ens deixen això, ens deixen canvis ja sigui de mentalitat, de pensament, econòmics i també socials, i clarament els que estan menys acostumats a passar misèries com en aquest cas, es senten els més perjudicats per haver de sotmetre's a canvis pels que no estan preparats.

Grandes Clásicos 
Mondadori.

diumenge, 3 de juliol de 2016



El elixir de la inmortalidad. ( UdØdelighetens Elixir). Gabi Gleichmann.

Traducció del noruec de Cristina Baggethun.


Ed. Anagrama.

Gabi Gleichmann.

Nascut a Budapest (Hongria) l'any 1954,Gabi Gleichmann es va traslladar de molt jovenet a Suècia on temps després,perquè aleshores tenia 10 anys,va estudiar filosofia i literatura. També va ser allà on va treballar com a periodista i on va ésser president del PEN Club Internacional. Però on es convertí en un important intel·lectual va ser a Oslo,lloc on es va instal·lar l'any 1998. Va ser a Oslo on ell va exercir com a escriptor, com a crític literari i també com a editor. L'elixir de la immortalitat, va suposar la seva estrena en el món literari i va ser per la porta gran ja que,abans d'ésser publicada a Noruega, aquesta obra tenia ja els seus drets venuts en 10 països, i entre ells els Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Espanya i Hongria. 



Tot comença amb un home que està agonitzant a Oslo som a l'any 1999. L'Ari,és aquest home, ell és l'últim membre que queda de la família Spinoza, perquè no ha tingut fills i tota la història de la seva família desapareixerà a la seva mort si no hi fa alguna cosa. Així el que fa és deixar per escrit tota la seva història familiar tal i com el seu oncle avi li havia explicat quan era un marrec i ho fa en forma de relats. Tots els misteris d'aquesta família comencen a Lisboa al segle XII i també els seus destins, com en el cas dels primogènits que no només eren els encarregats de guardar el secret de la fabricació de l'elixir,sinó que també havien tingut unes morts sobtades i unes vides enrevessades, i també els caracteritzaven unes narius desproporcionades.

Un llibre que no té res a veure amb cap novel·la contemporània, una obra plena d'ingeni que recorre vuit segles d'història a la perfecció, amb moltíssim sentit de l'humor i, sense deixar-se cap període important. L'argument ens fa un viatge pel Segle de les Llums, la Revolució Francesa, la Segona Guerra Mundial, l'Holocaust, el Comunisme i l'Inquisició. Tot anirà prenent forma mitjançant contes, idees religioses, i tota mena de gèneres narratius per explicar-nos el destí de les diferents generacions de la família Spinoza. Trobareu personatges com Voltaire i també fets com la partida d'escacs de Hitler amb Stalin, fins i tot Freud, tots tenen cabuda dins d'aquest recorregut per la història d'aquesta família on les proporcions del seus nassos són ja el primer element de burla dirigida a sí mateixos, com també ho són les anècdotes que se'ns expliquen que òbviament també tenen la seva gran part de novel·la fantàstica.

Anagrama.