dimecres, 27 d’abril de 2016



La mujer justa. (Igazi y Judith). Sándor Márai.

Traducció de l'hongarès: Agnes Csomos.

Ed. Letras de bolsillo.


Sándor Márai.
Sándor Márai va néixer l'any 1900 a Kassa, Hongria, el que ara pertany a Eslovàquia, i el seu nom és en realitat Sándor Grosschmied de Mára. De jove va viatjar i viure a llocs com Frankfurt, Berlín, París i es va arribar a plantejar escriure en alemany, però finalment va ser en la seva llengua materna, l'hongarès, i l'any 1928 es va instal·lar a Budapest. Fou el primer en escriure articles de crítica a propòsit de les obres de Kafka. Conegut pel seu estil literari sense guarniments, clar i realista, fou molt criticat després de la guerra perquè se'l considerava un "autor-burgès" i això durant el règim comunista va ocasionar-li l'exili l'any 1948. Passant per Itàlia, va ser als Estats Units on finalment es va instal·lar. I fins la caiguda del mur, no va tornar a veure editades les seves obres al seu país natal.
Va escriure novel·les, teatre, poemes i diaris íntims i de manera clandestina va fer arribar les seves obres a Hongria, fins que amb la caiguda del mur, fou reconegut al món sencer. Però això ell ja no ho va veure perquè la mort de la seva dona el va abocar a l'aïllament i l'any 1989, abans de que tingués lloc la caiguda del mur, es va suïcidar. El seu èxit va començar per França i s'ha estès a altres països.



Tot comença en un lloc públic, una cafeteria, allà dues dones xerren i s'expliquen les seves coses, són amigues, es tenen confiança i així és com una li acaba confiant a l'altre que, un dia de manera fortuïta havia descobert que el seu marit no li pertanyia, perquè tot ell es consumia per un amor secret i que per més que havia fet per reconquistar-lo, doncs no ho havia aconseguit. No gaire lluny d'allà, el seu marit també s'hauria sincerat anys després amb un amic dient-li una nit que, havia perdut per sempre a la dona que havia desitjat durant anys i amb la que fins i tot s'havia casat, un cop havia deixat a la seva primera esposa. I no acaba aquí, apareix un tercer personatge, és una dona, una dona que també es confesa però al seu amant, ho fa una matinada, i el que li relata és com una vegada havia estat casada amb un home que era ric, ella que era humil de naixement, però que no havia funcionat, el motiu? Doncs que no van poder fer front a sentiments com la venjança, quan el matrimoni està ple de ressentiments.


Crec que és un dels llibres que m'ha fet emocionar des del fons del cor, en el fons la part poeta de Sándor Márai està en cada pàgina d'aquest llibre, és l'arma que fa servir l'autor per apuntar-nos directament al cor, impossible doncs no emocionar-se, perquè posa a prova allò que qui més qui menys intenta mantenir callat dins l'ànima, però Sándor aconsegueix que ho traiem fora, fa brollar els nostres sentiments més ocults de manera realista i també esqueixant-nos l'ànima. Sentiments com l'amor i la soledat, el sexe i el desig, l'amistat i la gelosia i també la mort fan de nosaltres uns éssers sense voluntat, sotmesos a la voluntat d'una utopia, quelcom que tots desitgem aconseguir però, que en realitat no existeix i ens conformem amb petites traces d'això, tot i que en realitat pensem equivocadament que ho hem aconseguit, la felicitat, tots la perseguim i hi ha dies que creiem haver-la aconseguit, però en realitat no és així, hi ha dies en que tot ens surt bé o en els que aconseguim allò que més desitjàvem, però és realment això la felicitat? no, no ho és. En aquesta història, la Marika, en Peter i la Judith expliquen la seva història, la història de la seva relació, una relació que ha fet fallida en el cas de tots tres, però totes tres històries són explicades des del fons del cor de qui l'explica, per moments històries crues, per moments tristes, carregades d'esperança i també d'il·lusió, tots ells moguts pel cor, per la passió, pel desig i arrossegats com autèntics titelles.


Letras de bolsillo.


El món resplendent. (The Blazing World). Siri Hustvedt.

Traducció Ferran Ràfols Gesa.

Ed. Llibres Anagrama.


Siri Hustvedt.
Nascuda a Northfield (Minnesota) l’any 1955 i de pares noruecs, el seu pare era professor de literatura escandinava. Després d’haver estudiat història pel Olaf College i literatura i llengua per la Columbia University, se la coneix més com a novel·lista, però el cert és que també ha publicat un llibre de poesia, contes i assaigs sobre temes diversos. En les seves obres sempre trobarem temes repetitius, com per exemple objectes de morts, vinculats a personatges que són estranys, aliens a aquests morts. També una constant recerca de la identitat i una variant de voyeurisme. Actualment, viu a Nova York amb el seu marit, el també escriptor, Paul Auster, i la seva filla que és cantant i actriu.


 

La història se’ns presenta a través del testimoni d’uns diaris, els diaris de la Harriet, ella va ser una artista que, en un món clarament masclista com és el de l’art, va exposar la seva obra transgredint tot l’establert, ja que ho fa a través de tres homes diferents, l’Anton Tish, en Phineas Q. Elbridge i en Rune. Però aquesta jugada tenia els seus riscos perquè no  va tenir en compte que tots i cadascun d’ells tenien: el seu propi ego, les seves aspiracions  i també com tothom els seus impulsos sexuals. I en el moment en que tot va anar aflorant, tot aquest joc, aquest diguem-ne muntatge, se li va descontrolar. La Harriet va ser una figura enigmàtica dins l’art novaiorquès durant els anys vuitanta i ho continúa sent a dia d’avui, és per això que tot i que fa uns anys que va morir, segueix sent objecte d’una investigació acadèmica degut sobretot a la seva personalitat complicada en tant que desconcertant.


No ho sé potser hi haurà qui no el trobarà un llibre fàcil, i és que en realitat, no ho és. Potser perquè barreja cada poques pàgines fragments del seu diari amb articles de l’època, o bé amb testimonis i també amb les crítiques del moment. Sí que hi ha un fil conductor que és la Harriet i com a través de tres personatges masculins ens presenta una visió real de com és el món de l’art de complicat i barrat per a una dona. També com acaben sortint a la llum sentiments que van lligats a tot això com, l’engany, l’ambició i el desig. Els fragments del seu diari apareixen no en forma de capítols exactament sinó que, en una mostra de la seva personalitat i també de la seva identitat, el que fa és otorgar a cadascun dels fragments una lletra de l’abecedari, que clar està no espereu trobar-los ordenats en el llibre. És un llibre interessant, diferent, desconcertant com ho era la Harriet, però val la pena fer l’exercici de llegir-se’l perquè sembla mentida com moltes vegades el talent, l’ingeni i la creativitat, en aquest cas d’una artista, però com ella, de moltes altres dones s’han vist frustrats o havent de buscar camins més llargs per fer-se un nom i ser reconegudes com a persones brillants, perquè la seva professió està fermament vinculada a un món masclista.

Llibres Anagrama.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Auto de fe. (Die Blendung). Elias Canetti.

Pròleg de Ignacio Echevarría.

Traducció i edició de Juan José del Solar.

Ed. Debolsillo.






Elias Canetti.



Elias Canetti va néixer a Rusçuk, ciutat de l'Imperi Otomà, ara Ruse, en l'actual Bulgària, un 25 de juliol del 1905 i va morir el 14 d'agost de 1994. Fou un escriptor i pensador en llengua alemanya, Premi Nobel de Literatura l'any 1981. La seva família, comerciant d'origen sefardí, es va traslladar a Manchester (Gran Bretanya) i allà, quan ja dominava l búlgar, l'alemany i el judeoespanyol va poder tenir contacte amb les millors obres de la literatura universal. Després de mort el seu pare va viure la Primera Guerra Mundial ja a Viena, on es decantarà per l'ús de l'alemany. Graduat en Ciències Químiques però, seguia apassionant-li la literatura i fou a Suïssa on finalment es va dedicar a ella. Va obtenir la ciutadania britànica, on va tornar després de la Nit dels Vidres Trencats a Austria, no li agradaven la mentalitat ni les costums angleses i es mostrava molt crític amb la intel·lectualitat del país. Casat anteriorment, a Gran Bretanya però, fou amant de Iris Murdoch, una novel·lista de la que en l'obra Festa sota les bombes ens en deixà un retrat gens misericordiós. Després es traslladà a Zurich on va morir, i és per voluntat testamentària que ens ha arribat tota la seva obra personal.


Amb aquesta obra Canetti critica una vegada més la intel·lectualisme rígid, mitjançant el personatge de Peter Klien, que és un especialista sobre la Xina conegut internacionalment, també propietari d'una biblioteca prou gran, el personatge, en Peter, viu tancat en ell mateix. Aquest dogmatisme d'en Peter és utilitzat per demostrar que tota aquesta manera de viure no resulta, perquè no pot passar per damunt del desgavell, la destrucció, ni el mal. En Peter té un somni un dia en el que veu tots els seus llibres cremats i és aleshores quan decideix casar-se amb la Teresa, la seva asistenta. Una dona aparentment sense aspiracions, no té estudis i la seva vestimenta, de la que en fa una descripció detallada, és també un reflex d'una persona poc preocupada per la imatge que dona. El que ell pretén és que l'ajudi a preservar la seva biblioteca, però els esdeveniments agafaran un caire inesperat.


L'obra està plena d'ironia, sarcasme i de com no es pot viure allunyat de la realitat. La mentalitat tancada i rígida del personatge el porten a cometre errors greus, com el de veure's abocat als baixos fons de la ciutat. Casar-se amb la Teresa que havia de ser la salvació de la seva biblioteca, acaba sent la seva ruïna, ella l'acaba fent fora de casa i esdevé un vagabund que pateix al·lucinacions enmig d'una realitat, la seva realitat, la de viure al carrer, que no pot aturar. Una obra que et farà riure per moments, com per exemple quan descriu a la Teresa, o quan parla de totes les costums extravagants i fora de lloc, d'un home que es creu per damunt de tot i de tots, com a intel·lectual que és i perquè ha assolit el reconeixement internacional, i en canvi tot això no li ha servit de res en la vida, perquè s'ha ermetitzat tant de la societat, que ara aquesta, sota la figura de la Teresa, li ensenya què poc en sap en realitat. És un exemple clar de com un home es pot convertir en un no res i tot el món ideal que ell creia controlat es torna un caos i desapareix, queda destruït, arrasat i es queda exposat al món real.
Gaudireu d'un bon llibre, molt ben escrit, una gran història ben detallada i d'un sarcasme genial que fa servir per criticar de manera molt sutil les mentalitats rígides, obtuses i tancades dels intel·lectuals.

Debolsillo.


dimarts, 19 d’abril de 2016


El camino estrecho al norte profundo. ( The Narrow Road to the Deep North). Richard Flanagan.

Traducció de Rita da Costa.

Ed. Literatura Random House.


Richard Flanagan.

Richard Miller Flanagan (1961) és un escriptor i cineasta d'origen tasmanià. Descendent de convictes irlandesos va passar la seva infància escoltant les històries que li explicava el seu pare, que ja estava malalt i afeblit, degut als anys que va passar en la construcció de l'anomenat "ferrocarril de la muerte" durant la Segona Guerra Mundial. I va créixer en un poble miner aïllat de la costa oest de l'illa. Es va llicenciar amb honors l'any 1982 i va obtenir una Beca Rhodes al Worcester College, Oxford, lloc on va fer un màster d'història. Ara viu a Hobart, Tasmània, i  és ambaixador de la Fundació d'Alfabetització Indígena i un dels directors de Voiceless (associació de protecció dels animals). Considerat un dels millors autors australians de la seva generació. Publicades en 26 països, les seves novel·les han rebut nombrosos premis. Novel·les com: Muerte de un guía (Debolsillo,2003), que fou galardonada l'any 1996 amb el National Fiction Award. Va guanyar el Premi Booker de 2014 amb aquesta novel·la precisament El camino estrecho al norte profundo, que va ésser publicada a 39 països.


Com ja he esmentat abans, Richard Flanagan escoltava de petit les històries que li explicava el seu pare sobre la construcció del "ferrocarril de la muerte". Doncs bé, el que ens explica en aquesta obra és un homenatge a la figura del seu pare, que fou un dels soldats australians capturat pels japonesos a Java durant la Segona Guerra Mundial. I que a ser forçat a treballar tancat en un camp de presoners. És doncs, la història d'un metge cirurgià, en Dorrigo Evans i la seva lluita a cada instant per salvar la vida dels seus companys afeblits i doblegats per la fam, les malalties, com el còlera i les pallisses que els hi propinaven, així com també el dur treball que els obligaven a realitzar, la construcció d'un ferrocarril que enllacés Tailàndia i Birmània.

I us preguntareu doncs, perquè hauria de llegir una història que sembla que només parla d'horrors? Doncs perquè no és així, o si més no, no del tot. És ben cert que els protagonistes són presoners, com també ho és que passen gana, malalties i moltíssimes coses més. Però també és cert que, tot això forma part de la història, una història desconeguda, i que és interessant conèixer. A més, hi ha moltíssims altres motius per a perdre's en les seves pàgines, en primer lloc, perquè és una novel·la molt ben escrita, amb un vocabulari gens complicat, o sigui que, no es fa pesada i fins i tot en molts moments no podreu evitar riure d'algunes de les situacions. I en segon lloc, que no tot té a veure amb el que en Dorrigo viu en aquells moments, també hi ha el record d'una dona, i no una dona qualsevol no, és la dona de qui es va enamorar, un record que l'aturmenta, perquè era la dona del seu oncle i amb la que va estar dos anys abans. I d'una carta que rebrà i que el canviarà ja per sempre. És una magnífica manera de demostrar-nos com coses com l'amor, el valor i el terror que està present en totes les guerres també fa que les persones puguin treure el millor de sí mateixes en quan a sentiments, com la bondad o la generositat.
I pels que us agradi el cinema o els trens, aquests ferrocarril de la mort us serà conegut, perquè un dels ponts d'aquesta construcció, el 277, correspon a la famosa pel·lícula El Puente sobre el Río Kwai.

Literatura Random House.



Confesiones de una máscara. (Kamen no Kokuhaku). Yukio Mishima.
Traduïda del japonès per Rumi Sato i Carlos Rubio.
Ed. Alianza Literaria.

Yukio Mishima.


Mishima és un dels escriptors més importants del segle XX. D'origen japonès va cultivar diversos estils literaris des de la narrativa, fins a l’assaig passant també pel relat, així com també la literatura de viatges i el teatre kabuki. Però fou a partir d’aquesta obra, Confesiones de una máscara(1949),justament després d’haver-se llicenciat en Dret, quan la seva carrera es va disparar fent que tot i ser molt jove obtingués reconeixement com a escriptor. Així doncs, les seves obres es van veure traduïdes en tot el món, cosa que li va fer mereixedor de diversos premis com per exemple el Festival de les Arts. La seva tràgica mort, es va suicidar a finals del 1970 enmig d’una gran polèmica per criticar en públic com la societat s’havia tornat cada vegada més consumista i per aquest motiu anava encaminada a deshumanitzar-se, el va deixar a les portes del Premi Nobel de Literatura, al que sens dubte era ferm candidat.

La història que ens explica és la d’un noi, en Koo-chan, del que ens fa una descripció presentant-lo com un noi d’aparença malaltissa, menys afavorit també que la resta dels seus companys i que degut a això i d’altres coses és també solitari. I dic que és degut també a d’altres coses perquè en el transcurs del relat podem veure com acaba adonant-se que les seves inclinacions sexuals no són diguem les que se suposa que han de ser en una època on encara està supeditat al què diran, una època on el fet de sortir-se del que és tradicional li pot portar un rebuig molt més intens del que ja sent per part de la resta. Sota el ferm propòsit d’amagar quin és el seu veritable jo i arribar a l’ auto convenciment de que pot estimar a una dona, manté una relació amb la germana del seu amic. Llavors comença a tenir  tot un seguit de fantasies a propòsit de la bellesa ,que no és la que nosaltres entendríem com a tal, perquè les seves fantasies tenen sempre com a rerefons la violència, la sang i com no podia ser d’altre, la mort. I juntament amb això, la dificultat per asumir que és incapaç d’estimar.


He de dir que no havia llegit més que un llibre de Mishima quan vaig llegir Confesiones de una máscara, però em va cridar l’atenció que ja en la contraportada hi havia una frase d’encapçalament terriblement colpidora ”Hasta la idea de mi propia muerte me hacía estremecer con un placer desconocido. Tenía la sensación de poseer todo.” I al final de la mateixa contraportada una altra “Esperaba la muerte como una dulce esperanza.” Sabía que era la seva obra que podria considerar-se la més autobiogràfica i aquestes frases no eren més que un reflex de com l’autor havia viscut realment turmentat tota la vida, fins a l’extrem de veure la mort com una salvació, com un alliberament. El cas és que malgrat tota l’angoixa al llarg del relat aquesta màscara rere la qual ell s’oculta, està revestida també d’una manera d’explicar la seva història amb cura, de manera que et fa arribar les seves emocions a través del seu gust alhora d'escriure, de narrar.


Alianza Literaria.



El Jilguero. (The Goldfinch). Donna Tartt.

Traducció d'Aurora Echevarría.

Ed. Lumen.










                                                     
Donna Tartt.
 

Nascuda el desembre de 1963 a Greenwood (Mississippi), la Donna   ja publicava poesies als 13 anys i guanyava tots els concursos literaris als que es presentava. En arribar a la Universitat en Morris es va fixar en ella i després d’ésser escriptora a la residència, el mateix Morris li va suggerir que es traslladés al Bennington College, universitat d’arts literàries. Als 28 anys va publicar el seu primer llibre i 10 anys més tard la seva segona novel·la i després la tercera,una novel·la de ficció que és aquesta, El Jilguero amb la que  va guanyar el Premi Pulitzer l’any 2014.

Tot comença en una habitació on el personatge principal, en Theo, està tancat des de fa molts dies i no ha parat de beure i de fumar, té por tot i que és un noi jove, però el camí recorregut ha estat llarg i ara ni tant sols sap com ha arribat fins a aquí. Tot havia començat quan era un nen i va anar al Museum de Nova York amb la seva mare. Allà mentre era amb la seva mare contemplant un quadre, que després ell mateix es va emportar, es produeix una gran explosió. Després tot és confusió, esglai, destrucció i l’angoixa per la seva mare a qui no pot trobar. Recorda el quadre, era un ocell amb plomes daurades, era el Jilguero, un quadre del segle XVII que ara ha desaparegut enmig del fum, la pols i un museu esfondrat. Passats els primers moments i un cop ha sortit d’allà, es troba orfe de mare i a partir d’aquest moment ja no farà res amb la seva vida que no sigui malgastar-la. Una única cosa el persegueix totes les nits, el record d’una nena pel-roja i un paquet que porta a la mà fins a arribar a Holanda.


Si vols saber qui és aquesta nena pel-roja que recorda totes les nits i què és això que porta a la mà? Has de llegir aquesta història i no perdre’t detall, perquè aquesta novel·la de ficció no ha fet més que començar. En Theo en aquesta habitació tancat ja fa una setmana però perquè? què l’ espanta? com ha arribat fins aquí?, Retrocedeix aquests 10 anys en el temps i vés desfilagarçant tots els misteris que s’han quedat amagats en el moment de l’explosió al museu: un quadre desaparegut i que absolutament ningú sap què se n’ha fet, un nen orfe de mare i què ha fet durant aquests anys, una nena pel-roja que voldràs saber qui és, d’on surt i què la lliga al protagonista. Us asseguro que és una història ben lligada i que dona gust llegir, amb estones de suspens, d’intriga,....,i no us espanteu pel nombre de pàgines, perquè la lectura se us farà tant amena que quan comenceu, només buscareu temps per saber com acaba.


Lumen.



dijous, 14 d’abril de 2016



La  llebre amb els ulls d’ambre. Una herència oculta. (The Hare with Amber Eyes).  Edmund de Waal.

Traducció de Carles Miró.

Ed. Quaderns Crema.


L'Hôtel Ephrussi.


Edmund De Waal (Nottingham,1964), és un famós ceramista conegut per les seves instal·lacions de impecables atuells. Les seves obres s’han exposat a diferents museus i col·leccions, entre ells el Victòria & Albert Museum i la Tate Britain. Actualment és professor de ceràmica a la Universitat de Westminster i viu a Londres. El cert  és que tot i el seu reconeixement en el món de l’art, en d’altres indrets del món el coneixen com l’autor d’una biografia familiar publicada en 2010 que fou un best-seller inesperat.   



La història arrenca en el moment en que el protagonista rep l’encàrrec per part d’en Jiro, un dels personatges, mitjançant un document segellat, d’ésser ell qui tingui cura de la seva col·lecció de netsukes. N’hi ha dos-cents seixanta-quatre, i per a ell fins a aquell moment no són més que una col·lecció molt gran d’objectes molt petits fets de fusta de castanyer, d’om i  d’ivori. Totes aquestes figuretes li caben al palmell de la mà. Però aviat descobrirà tota la història que hi ha al darrere d’aquestes figuretes, una història plena de viatges que són en definitiva tota una herència familiar al llarg dels anys, les guerres, les pèrdues, l’amor....i tot això emmarcat dins el que fou la història d’Europa dels segles XIX i XX. L’eix de la narració és una d’aquestes figuretes, una petita llebre amb els ulls d’ambre barrejada amb les monedes d’una butxaca i acaba portant-nos al descobriment d’un mateix.


Si t’agrada la història i sobretot l’art sens dubte és un llibre que t’atrapa des del primer moment. No és un llibre que et llegiries en un moment, però sí del que en gaudiràs cada pàgina, és tota una lliçó d'història de l'art en el més ampli sentit, pintura(Degas, Morisot, Monet, Renoir,...),música (Mahler, Strauss, Schubert,..) i mencions a pensadors, escriptors....Tot un retrat del París, la Viena i en definitiva l'Europa des del 1871 fins al 2009 viscuda a través de les generacions d'una mateixa família. T’adonaràs del gran valor que de vegades tenen les coses que pensem que són més petites i fins i tot insignificants i de passada gaudint d’elles et trobaràs immers en uns fets de la història que com massa sovint passa són desconeguts perquè el pas dels anys s’ha encarregat de fer-los desaparèixer. Vaig llegir que era un d’aquells llibres al que un retorna al cap del temps i és cert, va arribar a les meves mans farà més de 3 anys i fa pocs mesos vaig tornar-me’l a llegir i el vaig gaudir  tant o més que la primera vegada, suposo que perquè sóc neboda d'un pintor que malauradament trobo molt a faltar i encara puc sentir l'olor que feia l'habitació on pintava i on jo havia dormit tantes vegades.

Fa molt poquet que acaba de sortir a la venda un nou llibre de l’Edmund De Waal, L'or blanc i promet ésser també un veritable plaer perdre’s en les seves pàgines per a aquells a qui La Llebre amb els ulls d'ambre va atrapar dins el món de l’art.



Quaderns Crema.








                

dimecres, 13 d’abril de 2016


 Un mal dia para nacer. (The Burial). Courtney Collins.


Traducció de Eugenia Vázquez Nacarino.

Ed. Lumen.


Courtney Collins.
Us preguntareu qui és la Courtney Collins? Doncs bé, la Courtney va néixer a Austràlia, concretament, prop de Sydney, així que va créixer en una zona rural. Ara però, viu a la regió de Victoria. Aquesta és la seva primera obra, però no li ha calgut res més per captar l’atenció dels crítics i que l’hagin seleccionat per a alguns dels premis literaris més importants al seu país.

 
Aquesta és la història de la llegendària bandolera australiana Jessie Hickman, que va viure a principis del segle XX. Una dona que fou capaç de tot per aconseguir la seva llibertat. Una dona que cavalca fugint del seu passat, que no és altre que un marit que la maltracta i que la sotmet fins que ella decideix posar fi a aquesta vida que porta i el mata. Doncs sí, es converteix en una asesina i aquest és l’altre motiu que la porta a aquesta fugida desesperada a través de muntanyes,...fuig per evitar ser empresonada, de manera que busca alliberar-se en més d’un sentit. I en tota aquesta fugida l’acompanya la veu d’una nena, la seva filla que l’engresca a seguir endavant en el seu propòsit i que no li retreu que l’hagi assassinat també a ella.


Normalment quan vaig a la llibreria i el seu llibreter m’aconsella uns quants llibres diferents, llegeixo la contraportada i després dels que m’han cridat més l’atenció doncs, en llegeixo les primeres pàgines i em quedo amb ell llibre que em deixa amb les ganes de seguir la història. Aquest cop ho va fer diferent, em va obrir el llibre per la primera pàgina i tal i com anava llegint el cor em va fer un tomb. Recordo que li vaig dir: ” no pots fer-me això! Ara què? Què ha passat? Quina manera de començar, no puc quedar-me així, no me la podré treure del cap aquesta nena sense saber perquè li han fet això.” I és que el llibre comença explicant com una nena que està morta, a la vegada està dient-nos el que veu, el que sent i el que li estan fent, que no és altra cosa que, el relat de com la seva mare després de matar-la li està excavant la seva tomba i l’embolcalla per amagar el seu cadàver sota terra. De debò no us perdeu aquesta història perquè és una meravella, una barreja de sentiments, d’emoció i de sensacions que no us deixarà pas indiferents, perquè en el fons, no és el que desitgem tots? La llibertat.

Lumen.